REPTE 2: CANVI DE NARRADOR
A partir de dos fragments de textos, es canvia el tipus de narrador. El resultat serà una nova història. Amb això demostrem el que va postular Raymond Queneau: el canvi de la forma implica un canvi de la història, forma i contingut són inseparables. Conclusió anàloga que, tant meravellosament, va expressar l'escriptor Jaume Cabré quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 14 de juny de 2010 al Palau de la música:
“Llavors vaig comprendre què volia dir ‘una novel·la són paraules’. I vaig entendre què diferencia un text d’un text literari: la intencionalitat del llenguatge, la voluntat estilística, l’estil. Em vaig adonar que tot, en literatura, és fruit de l’estil, de la manera com fem servir el llenguatge per dir el que ens veiem abocats a dir per no rebentar. Em vaig adonar que l’ànima de l’escriptor s’arrauleix en el llenguatge que fa servir i que en la vella dicotomia aristotèlica, la forma és el fons quan treu el nas. I que, en l’obra d’art, tot és fons i forma de manera indestriable. Tan important és l’esperit resultant com la matèria de què està fet: és el miracle de percebre la matèria de l’esperit” (Paraules al Palau, Jaume Cabré).
1. Convertiu el text d’Italo Calvino “Si una nit d’hivern un viatger…” en un relat que tingui com a narrador en primera persona el/la propietari/a dels llibres:
Anem pels llibres. El primer que es nota, si més no mirant els que tens a la vista, és que la funció dels llibres per a tu és la de la lectura inmediata, no la d’instruments d’estudi o de consulta, ni tampoc la d’elements d’una biblioteca disposada segons un ordre. Possiblement alguna vegada has provat de donar una aparença d’ordre als teus prestatges, però cada temptativa de classificació ha estat ràpidament desbaratada per aportacions heterogènies. La raó principal de la distribució dels volums, a part la dimensió per als més alts o els més baixos, és la cronològica: el fet d’haver arribat aquí l’un després de l’altre; de tota manera, tu saps en tot moment on localitzar-los, ja que, a més, no són moltíssimes (altres prestatges deus haver deixat en altres cases, en altres fases de la teva existència), i potser no et passa sovint d’haver de buscar un llibre que ja has llegit.
2. Reescribe el texto de “Relato” en Ejercicios de estilo de Raymond Quenau haciendo que el narrador sea el personaje de quien se habla:
Una mañana a mediodía, junto al parque Monceau, en la plataforma trasera de un autobús casi completo de la línea S (en la actualidad el 84), observé a un personaje con el cuello bastante largo que llevaba un sombrero de fieltro rodeado de un cordón trenzado en lugar de cinta. Este individuo interpeló, de golpe y porrazo, a su vecino, pretendiendo que le pisoteaba adrede cada vez que subían o bajaban viajeros. Pero abandonó rápidamente la discusión para lanzarse sobre un sitio que había quedado libre. Dos horas más tarde, volví a verlo delante de la estación de Saint-Lazare, conversando con un amigo que le aconsejaba disminuir el escote del abrigo haciéndose subir el botón superior por algún sastre competente.
La màquina d'escriure, de Marc de la Fuente
Em trobava dins del meu temple o. com molta gent l’anomena, la biblioteca, estava ordenant documents i assegurant-me que tots el clients dins de l’establiment seguissin les normes, fins i tot vaig haver de fer callar moltes parelles que no paraven de parlar. El cap de la biblioteca, un dia abans, m’havia dit que presentés a la nova assistent la biblioteca, que aproximadament vindria cap a les cinc de la tarda.
Ja era l’hora, ja eren les cinc en punt, uns minuts més tard vaig sentir el soroll de l’antiga porta de la biblioteca, vaig veure passar una dona que aparentava quaranta anys, molt més vella que jo.
-Adriana? -Li vaig preguntar.
-Sí, sóc jo, la nova assistent, és un plaer treballar amb vostè!
Ens vam donar la mà i la vaig invitar a seguir-me. El cap de la biblioteca em va comentar que hauria d’ensenyar-li com funcionava la biblioteca.
-Sisplau, Adriana, vingui amb mi, li ensenyaré com funcionen les coses per aquí.
-És clar, el segueixo.
Vam anant caminant per passadissos i vam parar davant d’una prestatgeria enorme.
-Aquí pots observar llibres, el primer que pots notar és que, només mirant-los a primera vista, et pots imaginar que la seva funció consisteix en la lectura immediata; però no és així, les funcions poden variar entre instruments d’estudi, consulta de qualsevol tema i, finalment, tots segueixen un ordre específic.
-La veritat, mai ho havia pensat d’aquesta manera, és veritat que la majoria de llibres són històries, però també et poden donar un coneixement propi -va dir.
-Com pots veure, tots els llibres estan classificats per volums, pots trobar muntanyes altes de llibres del mateix tipus.
-Què m’està intentant dir?
-Nosaltres, els humans, estem classificats per tipus, Adriana, just com els llibres, sisplau, vingui amb mi.
Tots dos vam anar caminant fins aturar-nos davant d’una prestatgeria gegant. Em vaig assegurar que no hi havia ningú mirant-nos. Vaig treure cinc llibres amb diferents números, però tots acabaven en vuit, simbolitzant l’infinit i l’eternitat.
Una gran porta va aparèixer dins de la prestatgeria i vam entrar. Hi havia una gran sala de color blanc plena d’armaris amb diferents noms, vaig encendre els llums del final de la sala i vam poder observar allà al mig una màquina d’escriure antiga escrivint per si sola.
-Veu aquest armari amb el seu nom? La seva història s'està escrivint aquí dins. Cada moviment o acció que faci, aquella màquina ho escriu i formarà part de la seva història.
-M’està dient que aquesta màquina d'escriure escriu tots ells llibres del món?
-Exacte.
-Cervantes, Lorca, Bécquer, Shakespeare, mai van escriure les seves obres?
-Sé que és estrany, i li costarà de creure-ho, però aquesta és la veritat. Ara que ho sap tot, vagi a administració i signi el seu contracte de confidencialitat.
No todo es lo que parece, de Gabriela Durbán
Hace cuatro años perdí mi trabajo de empresario, desde entonces no he vuelto a ser el mismo, y es que mi jefe, mi propio vecino, el pedante e insoportable Sr. Blanco, una buena mañana decidió acortar plantilla tras descubrir la infidelidad de su mujer conmigo… Dejó que los sentimientos influyeran en su profesionalidad y eso destacó el mal trabajador que es… Llevo cuatro años desviviéndome para llegar a final de mes, trabajando de suplente en varios lugares y deshaciéndome de pequeños lujos que antes me podía permitir… Pero hoy, once de febrero todo va a cambiar, tengo una reunión con la agencia mejor valorada del país, si les causo buena impresión el empleo será mío.
Miro el reloj, son las once y media, hora de salir. Me pongo mis zapatos y me miro al espejo para asegurarme de que voy bien vestido, pantalones de tela, bastante formales, cuello alto para tapar una de mis inseguridades, un abrigo para formalizar la vestimenta y finalmente mi sombrero de la suerte, este no es uno normal, es un sombrero de fieltro con cuerda en lugar de cinta para poder mostrar que puedo ser diferente. Salgo de casa y camino un rato hasta la parada del parque Monceau, donde allí está mi bus, el de la línea S. Está atestado de gente, incluso se podría calificar como agobiante, pero eso no es lo peor, al darme la vuelta me encuentro al Sr. Blanco… Hoy era la última persona que necesitaba ver… Sin embargo, veo mi posibilidad de venganza disimulada por todo lo que me ha hecho sufrir… Decido que en todas las paradas dejaré pasar a todos los pasajeros dando un paso para atrás, pisando y manchando las blancas y caras bambas que mi vecino luce. De repente noto la sensación que considero más desagradable, hay un desconocido que no se molesta ni en parpadear, no aparta la mirada de mi cuello (como he dicho antes mi mayor inseguridad) quiero escapar de esta situación. A lo lejos veo un asiento. Es mi oportunidad, rápidamente me dirijo a ocupar ese lugar, y durante todo el viaje, pensamientos sobrevuelan mi subconsciente. Algunos; son de apoyo: “lo voy a lograr”, “soy lo suficientemente bueno, mucha fuerza”; en cambio, también recorren mi mente otros completamente opuestos: “No te van a coger, vas a volver a tu deshonorable vida que llevas”, “Te van a ver inseguro, tartamudeando y no te cogerán”.
Llego a mi parada y bajo del bus. Camino nervioso durante lo que parece una eternidad. Al llegar a la sede, pregunto a la secretaria dónde he de ir. Me manda a una sala de espera oscura ¡Realmente es increíble como cinco minutos en momento de tensión pueden parecer cuatro horas! Tiempo después me llaman, hago la entrevista, me preguntan sobre mi vida, experiencia, mis ganas de empezar etc. A pesar de comenzar un poco nervioso, soltar un par de gallos, tartamudear en diversas ocasiones y no parar de mover la pierna en toda la entrevista, todo sale bien ¡Me han cogido!
A la salida me reúno con mi jefe, estamos hablando un rato y me parece muy simpático, pero a la vez muy correcto, mucho más profesional que el Sr. Blanco ¡Un punto a favor es que no tiene mujer! Además, me corrige algún aspecto relacionado con mi vestimenta, para que pueda seguir la política de la empresa. Después de hablar un rato sobre el negocio, mis compañeros y mi papel dentro de la compañía, me doy cuenta de que ahí sigue, el chico que no paraba de mirarme en el autobús. ¿Acaso será un espía del Sr. Blanco?
